Ajuntament de Castellterçol

Castell i ermita

Escut de la família Xetmar

Ramon de Xetmar

Claustre de Santa Mª de l'Estany

Capella de la Mare de Déu del Remei

La població de Castellterçol va rebre el nom del seu castell, que al seu torn el va rebre d'un magnat anomenat Terçol, del qual només sabem que havia mort el 898. Cosa semblant passà amb pobles com Castellcir, Callús o Castellgalí, per citar els més pròxims, que reberen el nom d'antics senyors: un Cir o Cirus, un Lucius o Lluç o un Galí.

Sabem que Guifré el Pelós reorganitzà aquestes terres a finals de l'any 879. Ja havien estat, però, conquerides als àrabs el 798 essent de nou desbaratades entorn del 825 a causa d'una revolta interna. En Terçol devia ésser un dels magnats encarregats pel comte de reorganitzar el país.

Aquest escollí, per erigir el seu castell, un turonet que es troba a deu minuts de la població actual, nascuda pel mateix temps entorn de l'església de Sant Fructuós de Ginebreda. Aquest petit turó es troba al centre d'una vall de 715 metres d'altitud, drenada pel torrent del castell i envoltada de cims que van dels 731 metres a la part de la població, als 827 al Puigrosanes. A desgrat d'això, el castell no podia ésser tocat per les armes medievals i, en canvi, tenia excel·lents condicions per ésser un lloc de fàcil residència dels seus senyors.

El puig del castell té els costats abruptes i ben defensables per llevant, migdia i el nord i, en canvi, té un bonic bosc de roures i alzines de pujada suau per la part de ponent. Aquí, per assegurar-ne la defensa, fou necessari excavar un profund fossat, a la pedra dura, al peu de la muralla, que envoltava i encara envolta tot l'àmbit del castell. Aquest tenia l'estada dels senyors al seu centre, en una ampla torre o casa quadrada de tres pisos, malmesa a l'alçada del primer pis, recentment excavada i que ha ofert sorpreses inesperades a la part baixa. Dirigí l'excavació, patrocinada pel servei d'arqueologia de la Generalitat de Catalunya, l'arqueòloga Marina Miquel a partir de l'any 1993.

Vers la part de llevant hi havia adossades a la muralla unes estances per als castlans i defensors del castell, més tard adaptades per casa d'amos i masovers. Ara, en una part d'elles, hi ha un petit museu o exposició de fotografies, notícies històriques i troballes de les excavacions.

Sempre sota els comtes hi ha una doble família, la dels senyors i la dels castlans o guardians. Després del Terçol originari consten com a senyors els Tedmar, nom que es fixà aviat en Xetmar; entremig el posseïren entre el 952 i 964, com a mínim, Sala i el seu fill Guadamir, que era levita, de la família que fundà el monestir de Sant Benet de Bages.

El primer Tedmar o Xetmar conegut consta el 1080 i la mateixa família fou senyora del castell fins el 1259. Ramon Xetmar el va vendre a l'abat de l'Estany.

A cada generació dels Xetmar fins que deixaren Castellterçol per establir-se a la Selva i al Gironès després del 1260, on la família ha perdurat molts segles amb diferents branques, a cada fillada, un noi era canonge de Vic. El més famós és un Ramon Xetmar, dit de Castellterçol en els vells documents, que fou bisbe de Vic entre 1185 i 1194 i arquebisbe de Tarragona entre 1194 i 1198.

Sota els Xetmar hi havia la família dels castlans cognomenats de Castellterçol. Aquesta família des del 1259 era sotmesa als abats del monestir canonical de Santa Maria de l'Estany i alguns fills seus en foren canonges. Entre ells destaca Guillem de Castellterçol, cambrer de l'Estany entre 1287 i 1293 i prepòsit entre el 1304 i 1315 de Sant Pere dels Arquells, filial de l'Estany.

Aquesta família s'extingeix entre 1330 i 1350 segurament víctimes de la gran pesta negra del 1348, que tanta gent va matar. En endavant el castell fou pràcticament el centre dels béns de l'Estany al terme de Castellterçol i una finca o explotació agrícola que tingueren diferents famílies, els Tor, els Castell, els Guàrdia, els Maresch, els Barraquer, els Oller, aquests ja com a amos fins que el 1997 va passar a propietat de Josep M. de Anzizu i la seva esposa Jean-Terry Roberts que són els qui s'han cuidat de restaurar-lo i donar-li vida a través dels Amics del Castell de Castellterçol.

No podem oblidar l'antiga capella de Sant Miquel de Castellterçol, ara coneguda com la capella de la Mare de Déu del Remei. Es troba a la part de migdia del castell a un pla inferior fora murs. Consta que el 1111 el senyor Tedmar Miró en el seu testament va manar que es refés i es consagrés. Segurament que l'edifici actual, romànic de nau i absis semicircular, correspon a aquesta època bé que ha estat modificat interiorment i exteriorment obrint-li un portal a ponent; l'antic estaria a la part de migdia on hi ha la sagristia i un cos adossat amb una làpida del rector o paborde de Castellterçol Tomàs Vila que hi fou enterrat el 1829.

El 1852 es comprà i entronitzà una imatge de la Mare de Déu del Remei que ha acabat per suplantar la de Sant Miquel; ella i la dels Sants Metges que l'acompanyen revelen que el canvi es faria com a advocada de les freqüents pestes del segle XIX. Recordem que en la pesta de còlera de 1854 foren enterrats al cementiri improvisat entorn la capella 22 persones mortes de pesta entre els mesos d'agost i setembre, mentre es feia el nou cementiri que reemplaçava el que hi havia entorn de l'església parroquial.

Els aplecs de la festa del Remei a la capella tenen lloc el segon diumenge d'octubre i han continuat fins avui dia.

Text escrit per l'historiador Mossèn Antoni Pladevall

Història - Excavacions - Actes culturals - Grup d'amics - Turisme rural - Adreça de contacte