Espai de Lectura

Dilluns 23 de novembre de 2020 - Recordem Gianni Rodari

Aquest any celebrem el centenari del naixement de Gianni Rodari (1920- 1980), mestre, pedagog, escriptor i periodista.

Un narrador d'històries que ensenyava sense alliçonar i sabia connectar d'una manera exquisita amb els infants, de fet, amb allò que és infant en cadascú de nosaltres.

Us animem a consultar aquest enllaç per recordar la seva trajectòria i el llegat que ens va deixar.

9 maneres d’ensenyar als nens a odiar la lectura segons Gianni Rodari

1- Presentar els llibres com una alternativa a la TV.

2- Presentar el llibre com una alternativa als còmics.

3- Dir als nens d’avui que els nens d’abans llegien més.

4- Considerar que els nens tenen massa distraccions.

5- Culpar els nens si no els agrada llegir.

6- Transformar el llibre en un instrument de tortura.

7- Negar-se a llegir en veu alta als nens.

8- No oferir-los prou varietat.

9- Obligar-los a llegir.

Dimarts 17 de novembre de 2020 - Pinotxo, un clàssic

Fa un parell de setmanes, amb el club de lectura juvenil, estem llegint Pinotxo, escrit per Carlo Collodi (Florència, 1826- 1890).

Aquesta història va ser editada per entregues entre el 1881 i el 1883 al Giornale per i bambini. Com tota la bona literatura és, també, per adults.

El llibre que nosaltres llegim està editat per “Navona” el 2020 , traduït per Anna Carreras i prologat per Italo Calvino.

Aquí teniu l' enllaç de “ciutat maragda” , un programa de Catalunya Ràdio dedicat als llibres on parlen d'aquesta faula tan estimada.

 

Dilluns 9 de novembre de 2020 - Els lectors recomanen

Des d’aquesta finestra donem la paraula als lectors que vulguin recomanar els seus llibres i autors preferits. Si voleu enviar les vostres recomanacions aquest és el mail on podeu fer-ho: lectura.castelltersol@incoop.cat

* indiqueu : títol, autor, traductor(si el llibre està traduït), editorial  i petita ressenya explicativa.

Aquesta setmana ens recomanen aquests dos llibres:


 

Dilluns 2 de novembre de 2020 - Comunicat

L’Espai de lectura davant del nou confinament

Vivim temps incerts, des del divendres 30 d’octubre l’Espai de Lectura ha de tornar a tancar les portes. Tanmateix, si alguna cosa hem après és que sabem trobar maneres, perquè en tenim les eines, per poder continuar mantenint-nos oberts , oferint propostes des de les xarxes.

Continuem, doncs , amb l’activitat del club de lectura juvenil i amb el club de lectura d’adults, amb l’aportació de tastets literaris, recomanacions lectores i propostes conjuntes amb el Bibliobús Tagamanent, entre d’altres. Us n’anirem informant per si alguna d’aquestes propostes és del vostre interès.

Ens sembla escaient de compartir, en aquests moments, l’article que vam publicar al programa de «la Festa» de Castellterçol durant l’estiu . L’escrit parla dels mesos del primer confinament  i és una manera de fer-vos arribar el tarannà que mou l’Espai de Lectura.

Dissabte 10 d'octubre de 2020 - Club de lectura

Parlem d’Andrea Camilleri amb en Jordi Canal

Andrea Camilleri, l’autor de novel·la negra que tots coneixem a través de les facècies del seu entranyable Montalbano, ens va aplegar en una cordial tertúlia el dissabte 10 d’octubre.

Havíem convidat, per endinsar-nos en el seu món, a Jordi Canal, bibliotecari expert i apassionat d’ aquest gènere.

Ell va triar el llibre que llegiríem: El gos de terracota, amb una traducció excel·lent de Pau Vidal.

Aquí no ens entretindrem a detallar la biografia d’aquest prolífic autor que tots podeu trobar si us interessa, però deixarem unes breus pinzellades extretes de la tertúlia:

Jordi Canal ens va recordar que el nom que  Camilleri donà al personatge  Salvo Montalbano volia ser un homenatge a l’escriptor i gran  amic  seu, Manuel Vázquez Montalbán.

Les obres de Camilleri ofereixen un intens retrat de la societat siciliana, mitjançant l’ús d’un lèxic viu, farcit de dialectalismes i referències enigmàtiques, estil que li serveix per oscil·lar  entre el còmic i el grotesc, el ridícul i el tràgic.

Camilleri va ser un home compromès políticament en moltes causes , per exemple, el 2014 va signar un manifest que portava per títol «Deixin votar als catalans». Segons va apuntar Jordi Canal, aquest compromís social i polític el comparteixen els altres autors de novel·la negra de l’àmbit mediterrani.

Aquest escriptor  transmet, en els seus llibres, una gran vitalitat, amor per la vida i els seus plaers, especialment els gastronòmics. Ens presenta a Montalbano com a un lector voraç, gran amant, també de la terra siciliana.

Poc ortodox resolvent casos, no és el comissari perfecte, és un home amb moltes debilitats i defectes i és justament això el que ens el fa humà, simpàtic i proper. Si fos un personatge moralment perfecte molt possiblement se’ns faria antipàtic. D’una manera natural, a través dels perfils humans i les seves relacions, deixa al descobert els draps bruts de la societat on transcorren les seves històries.

Vàrem apreciar que les seves novel·les tenen un aire cinematogràfic, es nota que Camilleri va estudiar Art Dramàtic i va fer de professor de cinematografia.

Amb Camilleri vam encetar el primer club de lectura d’aquest curs. Pel novembre ens espera un altre autor excel·lent: Ray Bradbury. En parlarem.

Dimecres 7 d'octubre de 2020 - Club de lectura juvenil

Els joves lectors opinen

Hem acabat de llegir El taller de bicicletes de Sempé (traduït per Jordi Martín Lloret) i n’hem parlat una bona estona. Volem compartir algunes de les impressions que han sortit tot fent tertúlia.

Ot Soler:

 A mi m’ha agradat molt pel seu to irònic i per la seva lleugeresa. També destaco que el final, almenys per mi, no era previsible, cosa que valoro.

Xènia Tomás:

M’ha semblat un llibre divertit, lleuger. El que més m’ha sorprès  ha estat que Raoul Taburin no sàpiga anar en bicicleta tot i ser un gran expert en bicicletes.

Nerea Soler:

A mi m’han agradat molt els dibuixos, són molt detallistes i divertits, originals i ben fets.

Dolça Lluch:

Personalment l’he trobat molt entretingut. És una història bonica i graciosa, els dibuixos també molt bonics. M’ha agradat molt el final ja que no passa el que ens esperàvem. M’agrada el que explica al seu amic fotògraf.

Pedro  Pereyra:

Igual no es una obra maestra, la octava maravilla, la gran obra infravalorada, però con su estilo ligero y llevadero y un final poco esperado, seguro que sorprende a más de uno.

I amb aquest bon regust de boca encetem nova lectura, un clàssic : Pinotxo, de Carlo Collodi (traducció d’Anna Carreras), però això ja serà un altre capítol que us revelarem quan toqui.

juliol de 2020 - Reflexions d'Imma Soler Fargas

El març que es va fer juny

El confinament des de l’Espai de Lectura

El 13 de març tancàvem l’Espai de Lectura a causa del confinament.

Però abans de donar dues voltes a la clau, vaig escriure a la pissarra el fragment que enceta El quadern gris de Josep Pla, el 8 de març del 1918:

8 de març  – Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat. D'ençà d'aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats. El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar a futbol –malgrat haver-s'hi ja trencat un braç i una cama–, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m'agrada.

Així doncs, l’antiga Biblioteca de Castellterçol va quedar custodiada sota la mirada sorneguera de Josep Pla.

Llegint aquest inici  ens adonem que el món dóna moltes voltes i que, tot i que vivim moments excepcionals, no som ni els primers ni segurament els últims que ens hi trobem. Una de les aportacions de la literatura és el testimoniatge, la preservació de la memòria que, entre altres coses, ens fa ser una mica més cauts i humils enfront de l’egocentrisme en què fàcilment caiem.

Durant aquests mesos de reclusió i gràcies a la tecnologia, hem intentat mantenir el pols de l’Espai de Lectura des de casa: el contacte amb els membres dels clubs de lectura, l’infantil i el d’adults, el seguiment de propostes i novetats amb els companys del Bibliobús. Hem creat un espai a les xarxes on compartir tastets de literatura, articles, un joc literari i recomanacions de llibres per part dels lectors... Que fos un temps de recolliment no vol pas dir que hagi estat estèril.

Voldria explicar, ja que en tinc l’ocasió, que el treball de dinamitzadora de lectura consisteix, entre altres coses i, fonamentalment per mi, en llegir molt, «ensumar» bon material literari, bones propostes artístiques. Això vol dir temps, silenci i concentració. La intenció és que tot aquest treball invisible es tradueixi en poder oferir el màxim de profunditat i consistència als clubs de lectura i a totes les activitats que es puguin anar proposant. L’objectiu és poder compartir amb els usuaris totes aquestes lectures i recerques que s’han anat preparant a l’ombra.

Voldria reivindicar el valor d’aquest temps necessari, imprescindible perquè en surti alguna cosa profitosa, almenys la intenció és aquesta. Diria que passa una mica, per posar un exemple, com amb el treball que fan els mestres abans i després de les classes amb els alumnes. Tot allò que no es veu és essencial.

En moments com els que ens toca viure és bo cultivar una mena de resistència interior. Arreplegar bellesa i coneixement per apropar-nos al que ens envolta i poder travessar una mica més enllà de les circumstàncies que de vegades ens limiten.  Tot aquest aliment ens hauria de fer més empàtics, més compassius i també més lliures.

Mireu, podem anar enrere en el temps: per exemple, a  la tragèdia grega Antígona, Sòfocles planteja una tensió entre «la polis» regentada per la llei i l’ordre, i la família i la tradició, reivindicades per Antígona. Recordeu que Antígona vol enterrar el seu germà mort, tal com mana la seva tradició, però aquest dret li és negat per la llei de l’Estat o polis. Antígona defensa els lligams de sang enfront de la llei de l’Estat. No us ressona una mica ? No estem, nosaltres també, vivint una confrontació semblant? Una tensió entre allò que volem i reivindiquem com a individus pels nostres familiars: el ser acompanyats en la malaltia i en el dol i, per contra, allò que se’ns imposa des dels governs en nom del bé comú, pel bé de la col·lectivitat. I no és difícil de resoldre? Aquesta és una de les nostres  tragèdies actuals. La literatura no resol pas aquest dilema, sinó que hi aprofundeix, ens fa veure molts matisos, fent-nos conscients que entre el blanc i el negre hi ha una infinitat de grisos. Entenem els diferents personatges perquè cadascun d’ells ens és explicat des de les seves accions. Veiem, en el cas d’Antígona, que qualsevol postura portada a l’extrem es converteix en desmesura, qualsevol fragment de veritat, si la volem convertir en l’única veritat, es converteix en monstruosa o grotesca.

L’experiència del pas del temps és un altre dels grans temes de la literatura que ens remet a aquest confinament. A La muntanya màgica, Thomas Mann hi dóna voltes contínuament:

El protagonista, el jove enginyer Hans Castorp, va a visitar el seu cosí Joachim que està reclòs en un sanatori dels Alps suïssos a causa de la tuberculosi. En aquella època, just abans de la 1ª Guerra Mundial, n’hi havia veritables epidèmies. En aquesta extensa novel·la, Mann fa una reflexió sobre la diferència essencial entre el temps objectiu i el temps subjectiu. Contràriament al que podria semblar, quan els dies són monòtons i repetitius el temps ens passa molt més de pressa, s’escurça.  En contrast, quan els dies són plens d’experiències diferents, la vivència del temps s’eixampla. Així ho explica Thomas Mann:

En conjunt es creu que l’interès i la novetat del contingut «fan passar» el temps, o sigui, que l’escurcen, mentre que la monotonia i la buidor n’afeixuguen i frenen el pas. Això no és ben bé exacte. Perquè encara que la buidor i la monotonia puguin allargar i fer «avorrits» els moments i les hores, els grans i els màxims espais de temps els disminueixen fins al no-res. Inversament, un contingut ric i interessant és prou capaç d’escurçar i alleugerir les hores i també el dia, però comptat a gran escala confereix al pas del temps eixamplament, pes i solidesa, de manera que els anys rics en esdeveniments passen molt més a poc a poc que no els mísers, buits, lleus, els quals el vent s’enduu d’una bufada i passen volant. (...) Quan un dia és com tots tots els dies són com un de qualsevol.

No sé si a vosaltres aquest període de confinament us ha fet un efecte similar.

Quan vaig obrir de nou l’Espai de Lectura, a les cartelleres de l’entrada hi havia les activitats previstes pel març. Aquell final d’hivern se’ns havia tornat juny.  Apareixia un començament d’estiu com una escletxa d’esperança. Agraint a Josep Pla l’inici d’El quadern gris, vaig esborrar les seves paraules i van ser els versos  de Joan Vinyoli, a Passeig d’aniversari,  que prenien la veu:

(...) que «el que, però, perdura

ho funden els poetes».

Tant és així que l’àrid

hivern amb què s’obria aquest poema

ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny

feliç, afirmatiu, il·limitat,

i tot el blat es torna pa de vida.

Aquest espai, d’una manera o altra, vol ser obert i acollidor, el lloc on sempre pots tornar, com una casa.

Imma Soler Fargas

(dinamitzadora de l’Espai de Lectura)

juliol 2020

Darrera actualització: 23.11.2020 | 11:44
Darrera actualització: 23.11.2020 | 11:44