FILLA DEL SEU PARE

Sinopsi:

“És tan difícil saber el que volem i en canvi ho volem tot…”

Hedda Gabler és una dona brillant que intenta encaixar en un clixé ben mediocre. Aquest esforç és devastador per a ella i per a tothom que l’envolta. De fet, ja coneixem la seva història, però Filla del seu pare és una altra cosa.  Si bé l’essència del conflicte i gran part de la trama ens remeten a l’original d’Ibsen, Filla del seu pare és una reescriptura total del clàssic. Un exercici absolutament desacomplexat. Que no us distreguin els anacronismes. La seva mirada particular i actual permet apropar-nos d’una manera descarnada a un dels motors que defineixen la nostra contemporaneïtat: aquesta obsessió malaltissa per aparentar i realitzar-nos en els espais virtuals. Evidentment, aquest esforç és en va, la frustració i el buit existencial no desapareixen per molt que cliquem aquí i allà. Això es tradueix en solitud i en una perillosa voluntat autodestructiva en el cas de la Hedda. Voluntat que topa amb una mínima escletxa d’esperança: la llibertat individual (que no l’individualisme) com a únic antídot contra la grisor. I de tot això, l’Aleix Aguilà n’ha fet un vodevil. Un vodevil que avança cap a l’abisme. Un vestit a mida per a la Júlia, en Pau i en Pol, la Companyia Solitària, per la qual sento una devoció especial. Per la seva singularitat, pel que arrisquen en cada muntatge i, sobretot, per la intel·ligència i el sentit de l’humor que destil·len els seus treballs.  Pau Miró (director)